Dins, un país on tremola la veu entre cordes de guitarra. La pluja en els vidres és el desig d’un cos nu. Un gest d’oblit surt a fora, a la superficie d’un mar en guerra.

En el moment en suspens en que es deté la llum, i el temps és un rellotge embogit. La mirada es solidifica. La teva imatge es repeteix en cada llàgrima seva, però no podràs consolar-la.

Discordances verbals. Esgarrapa les teles que cobreixen l’engany. Desprès, res entre el silenci. Un abocament de lentitud. Mort entre aquelles herbes cremades.

Retorna a la veu, acaricia aquella mà ja vella. La porta era oberta al carrer i al sol.

Quan no hi ets, la teva casa es sola. Viva?

Ressegueixo les línies del teu cos en la meva memòria de sal. Dits d'aigua.
I els llavis s’obren, lúbrics, amargs, mes enllà del desig.
M'arrabasses la pell cremada i l'alè de l’orgasme.

Lluny de mi, bull la teva absència en la casa sola de tu i d’elles.
Fotograma fitxa on et mous sota meu. Ocell en el palmell. Ona i vent a la cara.

Al teu voltant l’aire té la densitat d’un color, invisible. Semblant
a la consistència del verdor de l’herba. Si el travesso, és penetrar en una aigua
disgregada, volàtil.

La construcció és al llarg del segles: en cada nou ús: penitenciaria, magatzem, fortalesa, monestir, ermita.
Pomes grogues creixent en l’arbre.

Em criden, tenen por. Sóc valent amb elles. La seva por evita la meva.
Les acompanyaria a dins el bosc, en la foscor. O potser no.

Et remous en somnis en el llit. El quasi imperceptible teclejar t’inquieta?
He quedat sol a coberta del vaixell, navegant que vetllo el son dels meus en aquest nit.

Missatges acumulant-se en comptes on ja mai entres. Pel·lícules on-line que et fascinen.
Travessar l’aire que et pertany, no al teu cos, tangencialment. Buits. Concavitats.
Esculpir la seva forma fins encendre la llum del capvespre.

Retrobar plaers quasi oblidats. Cinema amb els teus fotogrames.

T’acostes i em murmures vagament xifres, fins excitar-me.
I descobreixo en la teva mirada perduda la liquació del teu sexe.

Les portes son tancades. I la nostra targeta no obre l’espai fins les finestres del somni. En el silenci
del corredor veig figures sexuals. M’han clavat un ganxo a l’espatlla. I m’estiren.
Una ferida que no sagna, només un degoteig de records
que prenen la forma de coits entre les hores.

M’abraces amb tal força que m’ha arrabasses d’ells, fins els vidres del carrer.
Nu, i tu vestida. El membre erecte. Somrius des d’algun lloc que no ets tu mateixa
però que crema com un cos viu sota el desig. Ells no arriben a veure res, un gris que es perd.
Il·legítima cursa fins els grocs en explosió. I el negre.

El tacte de la teva cintura és estrany, com de pedres cobertes per molsa. I miro que penetro,
i et veig mirar-me, des d’allà. Certesa d’una xifra: quaranta-vuit.

Ahir

El foc es senyal. No el fum en el cel serè. I és símptoma si et crema
i t’allarga l’hora fosca on et perds en el pati vegetal.

Ja és dilluns, ja es nit. Ja no es possible una mort estúpida
a l’autopista un diumenge al mati. Amb tots els petits objectes de dins el cotxe bolcat
escampats pel terra. Inventari en colors de la tristesa i el dolor.

M’estic dormint. Més poderós que qualsevol paraula, frase, o creació,
l'ànsia del cos per descansar.

.

Avui

No lluitaré per un territori que no és el meu, ni pel desig d’un cos
que les marees que han sigut han fet ja estrany a mi.

Que faré en les altes hores que han de passar encara entre el cansament i el tedi?
Una comptabilitat implacable de les raons de l’aigua i de la pluja,
del cos moll i del crit ofegat de la tendresa possible. A les pantalles d’ordinador es repetiran consignes
de la buidor i de la desraó. Inutilitats que construeixen edificis que haurem d’enderrocar per viure.

Anorèxies: però enmig del vòmit hi han textos, pistes de la sortida. Laberints menors,
entre els maons i les canonades closes, i la maldat dels ferits.

Creues el paisatge. Per un moment et veig. Crit d’au mes enllà dels núvols,
en un vol arran de mi. Obres la porta de fora. Encontre des de
perspectives inesperades. Que són els túnels del metro? I els corredors desconeguts?
Si el teu reflexa, el teu rostre, és a les finestres.
I el caminar del teu cos. Moviments de dansa en els sotracs.

Gestos i senyals d’educació i deferència i salutació.
Batega i es remou, dins, una fissura. Com el perill d’un animal intuït dins la habitació tancada. Despertar de l'hivern després del fred.
I el teu cos s’aproxima, el sento dins meu. Petit dolor des d’un got
on la llum s’arremolina i beu de nosaltres.

.

.

.

Si passa un dia, ja res es igual. Els somriures ja s’han esborrat de les parets,
i de l'abraçada queda l’aire ocupat i absent. Dels teus ulls no veig la mirada.

I les paraules, papers estripats damunt la taula. Però en el somni
son vidres i cristalls dins la pell. Rutes on hi ha inscrit
el nom que et salva en el despertar. Paisatges que construeixes per alguna cosa.

A vegades, caminar sota la pluja. Forma antiga.
En el record d’un gest, en l'absència, permanències del teu cos.
Ja no com ell, com una cadena de missatges que alguna frase devia iniciar.

La mateixa idea, com torno tants cops a aquella casa, en somnis.
Lo que em transcendeix, no pot ser possible que no quedi, encara que jo ja no hi sigui o mori.

Tremolor dels ocells, escolto el tremolor imperceptible en l’aire.
Els desig que brota de tu. Ja desig fora de tu.

A vegades, el silenci en dies, molts dies. Pàgines en blanc. Pàgines que mai existiran. Inexplicables,
com inexplicable els textos que marquen el seu acabament.
Paraules com torrent, carrer en la cruïlla, dolmen, grafits en les parets interiors.
Que ningú vol pintar. El dibuix d’unes cames, en moviment, la faldilla mes enllà de les cuixes.
Com acostar-se a penya-segats, vertigen .

A vegades, tancar els ulls i sentir una veu. I l’aire immòbil, encerclant les ondes de les teves paraules
Que més? A vegades.

Reduccions. Hi ha d’haver el moment on s’aturen els cotxes en aquella avinguda.
I tu pots passar fins casa teva. La porta de baix, la porta del pis, la porta de l’habitació
on quasi mai entres. Sumes, numeracions implacables que segueixen el ritme d’una musica.
Una musica que es perd entre imatges.

Et segueixo mes enllà de tu mateixa. Et creo i et persegueixo per hores que apuntalo
amb paraules. Paraules que es desfan per sota, humides per la suor de les meves mans.

Aquest llit, aquell llit. El llit aquell de la pensió amb un piano al fons de la mitja nit.
El llit líquid de l'hotel, vora estacions sense trens.

Desposseït del desig del teu cos, imagino finestres i miralls, reflexes d’una boira terrosa.
I mes ara, que plou en els carrers foscos.

El petit camí darrera l’escala del campanar. L’olor de la herba molla.
Qui es encara en aquella casa de muntanya?

Llocs, on no ets. On no soc. I aquí, soc? Mes enllà de tu, arribar fins a tu, era jo.
Reduccions: no fissures, només una petit escapament d’aire fràgil.
Fràgil

A vegades una gent em contesta al matí les preguntes inquietants que m'he fet amb altre gent les tardes anteriors.
O persones que no es coneixen semblant mantenir una conversa, a traves del dies, a traves meu.

Altres cops, gent em mostra els llavis, i em confessa malalties: i em pregunto de mi com a extrany metge,
però no hi han paraules enganxades en aquestes mucoses, si en els altres llavis malalts.
Altre gent busca proves de culpa, o el seu propi destí, a on jo llenço les escombraries.
O em segueix en passejades nocturnes, per descobrir entre les meves ombres el desig. I no saben que jo mateix dubto del meu rastre.

Altres mostren les seves dents en un somriure proper a la maldat,com en grups de hienes.
Potser per no sofrir ells, buscant el sofriment nostre.

Giro la mirada. Frases fútils de coses fútils. Per la finestra. el sol entremig les persianes. Mous la mà, espantes les males idees.

Fissures.