T’acostes i em murmures vagament xifres, fins excitar-me.
I descobreixo en la teva mirada perduda la liquació del teu sexe.

Les portes son tancades. I la nostra targeta no obre l’espai fins les finestres del somni. En el silenci
del corredor veig figures sexuals. M’han clavat un ganxo a l’espatlla. I m’estiren.
Una ferida que no sagna, només un degoteig de records
que prenen la forma de coits entre les hores.

M’abraces amb tal força que m’ha arrabasses d’ells, fins els vidres del carrer.
Nu, i tu vestida. El membre erecte. Somrius des d’algun lloc que no ets tu mateixa
però que crema com un cos viu sota el desig. Ells no arriben a veure res, un gris que es perd.
Il·legítima cursa fins els grocs en explosió. I el negre.

El tacte de la teva cintura és estrany, com de pedres cobertes per molsa. I miro que penetro,
i et veig mirar-me, des d’allà. Certesa d’una xifra: quaranta-vuit.

Creues el paisatge. Per un moment et veig. Crit d’au mes enllà dels núvols,
en un vol arran de mi. Obres la porta de fora. Encontre des de
perspectives inesperades. Que són els túnels del metro? I els corredors desconeguts?
Si el teu reflexa, el teu rostre, és a les finestres.
I el caminar del teu cos. Moviments de dansa en els sotracs.

Gestos i senyals d’educació i deferència i salutació.
Batega i es remou, dins, una fissura. Com el perill d’un animal intuït dins la habitació tancada. Despertar de l'hivern després del fred.
I el teu cos s’aproxima, el sento dins meu. Petit dolor des d’un got
on la llum s’arremolina i beu de nosaltres.

.

.

.

Si passa un dia, ja res es igual. Els somriures ja s’han esborrat de les parets,
i de l'abraçada queda l’aire ocupat i absent. Dels teus ulls no veig la mirada.

I les paraules, papers estripats damunt la taula. Però en el somni
son vidres i cristalls dins la pell. Rutes on hi ha inscrit
el nom que et salva en el despertar. Paisatges que construeixes per alguna cosa.

Despertes massa d’hora, amb una sensació de por que t'absorbeix la son i la calma.
Inutilitat d’obrir el llum, llegir un llibre, escoltar aquesta musica que ara escolto.

Escape! Les hores de Philipe Glass. Si fos possible en aquells moments.
La por a alguna cosa inevitable. Irrecuperable. Por.
S’estreny com un puny que es clou. Mes enllà de la pell.

Es tanca en si mateix, forat negra que xucla tot el cos, tota l’esperança.
Parets abans de l’angoixa, de la claror unívoca en el carrer.
Un ofec persistent en les paraules trencades, trinxeres de significats clavats
en el terra del dormitori. Pedra.

Si aconsegueixo treure la ma, la soledat saluda amb signes muts
a ningú. Quan acaba l’obsessió, el color de les coses
es reafirma des de lluny. Entrevistes a personatges ja morts:
les seves mirades, els seus gestos, la seva veu. Vertigen. No de lo que diuen.
D’ells. Cerimònies de la consumació de l’oblit. Amors cremant
en naus que s'allunyen. Blaus transparents en el record gris.

Dolor físic i tangible i real.

Estigmes que s’imprimeix a la teva carn, per dins.

Per dins del somni. Punxades en la cintura. Cinturons de silici.

El dolor real del somni. Et pinçaven des de dins la cintura, un dolor del que no pots escapar sinó crides i et senten des de fora del somni. Però dins del somni hi ha un altres somni on tu dorms. Només pot salvar-te cridant al llit del costat, on hi ha potser sense dormir, qui des de una forma malèfica et tortura en l’altre somni. I parles, repetides vegades parles perquè no arribes a cridar, però en l’espiral de somnis et lamentes en la realitat. I ella, real, et desperta, des del llit comú

Narracions. No vàlid. Només digues dolor. T’has clavat un ferro: suficient per sentir el vertigen
de la por, i descobrir-te.

Despertes en un lloc erroni. Encara no es clar, ni clareja.
No pots dormir de nou. Acorralat: un cercle que s’obre i es tanca dins teu.
Les mans petites de les teves filles no et poden guiar fins a fora, salvar.
Només et queda amagar-te en els portals. Gabinets antics a les mans,
esperes el pas dels teus enemics. Assassí. Lucidesa.

Borres escrits com borraries rastres: el teu propi rastre.
Pedretes blanques, paraules i claus que parlen de qui estimes.
El bosc temible i fosc, salvatge. Ningú et trobarà.
Ni tu podràs tornar, des de dins de pagines i camins i carrers: closos.

Ets tu qui morts? Lacerat abans de l’alba per la teva pròpia ment?
No entens el per que t'esperen només aquestes platges sense llum.,
quan surts de la son com a una planícia blanca de difícils límits.
Alguna cosa t’han dit des de les altres habitacions que no has arribat a escoltar.
I qui ho ha dit, qui es?

Hores desprès, res es greu ni crucial. Tens un passaport on es el teu nom, no el teu rostre.
Però elles dues si son salvades, en una guàrdia dolça de capses i contes.