Repeat.
La mateixa música. Una i altre vegada. Fins respirar en ella. Balbuceig de signes.
Vòmit espès de vidres i imatges que cremen en tu.

Tremolen les teves mans a prop de la sorra. Tremola i es desfà el teu cos prop
del passatge. Si tu no tornes, plourà dins els llibres,
un rec de lletres desconegudes ofegarà el desig.

Com qui t’espera per morir al teu costat i et lliura a la buidor.

Espero de mi un altre cosa. Com qui s’asseu als bancs de les andanes, i veu passar els trens, sense esperar-ne cap. Potser una abraçada. L’absolució de delictes d’un catàleg irreal.

1

Un bosc antic d’alzines. Les finestres d’habitacions d’hotel. Miradors nocturns
de ciutats que es permuten els noms, però repeteixen avingudes i boires llunyanes.

Vols d’ocells, entre els vidres i les branques.
Dins, i més endins del teu cos. Un vertigen de perdre l’espai. Un col·lapse.

2

He tornat al bosc d’alzines. Des d’on? la porta? el camí?
El to de la llum, la tarda, una reixa. Una cançó que repeteixes fins equivocar el nom i la data.
Tocar de nou el moment que encara crema en els racons de la memòria. Lluny del desfici dels dies.

3

Les frases s’allarguen. Comiats entre el silenci.

Quina tristesa et puja des de l'estómac? Quina desolació de paisatge et tremola en els llavis?
Llargs càlculs matemàtics exactes. Operacions al mínim detall. Física quàntica.
Però el gest: eclipsi.

Paraules d’aigua en fulles de vidre. Entre el desig i l’esperança i el somriure.
Signes de fum. Antics focs que incendien cossos nous.
El roig com un fervor, un bullir, en les parpelles tancades.

Interrogants, metralladores contra les parets d’aquest ara. Preguntes.
Ales d’ocells en una angoixa que es desfà contra les lletres.

Imagines escultures i sent el seu relleu a les mans. Superfícies de sers improbables.
Tacte de la ceguesa penetrant en les fissures de l’esfera perfecta.

La musica. Terra d’agua. Canals entre l’aspre buidor i els deserts estèrils. Entre l’odi
i els fútils ganivets de l'insomni. Que porten aquests canals entre la foscor?

Al mig del carrer, anomena els desertors de causes injustes.
Crida per el seu nom els assetjadors. Camí d’altres boscos.

En els colors del terra, en la llum d’una estacada, l’ imperceptible
aire d’altres moments. Vidres trencant-se. Frases que no porten la veritat,
però si les seves hipèrboles.
Figures geomètriques a tinta xina en quaderns escolars.

No amb mi.

En els rostres, màscares, i sota les màscares, res sinó la por, i la pròpia buidesa.
T’aixeques i parles i les mentides ofeguen les paraules.
La teva esquena, on he vist cremar les cases de lo que era la meva ciutat. Odi i venjança.
En tu he vist el carrer en el foc, i la gent cridant i morint.
En les teves mentides. Rancúnia per assassins cecs.

No amb mi. Per que jo visc aqui.
I aquest son els meus carrers, i aquesta la meva casa. La casa on vivim nosaltres.

Els núvols dibuixen una incertesa de moments. Colors en gris. Espai
sense línies. I la llum brilla en un esclat d’aigües, i mirades.

L’anyell i darrera els teus ulls, dins, la sang relliscant per els llavis i el rostre.
L’animal mort i el desig de les hores obertes. Saciar-te.
Fins l’agonia furiosa de l’esperma en l’estómac. I en el seu ventre les senyals del foc,
la desesperança. El sexe obert. Paisatge desolat. Marea baixa.

Desprès es qualla la matèria intangible. Espessa absència de pluges, actes, memòries.
El viatge no fet. La carretera que gira com el gest de la mà en el cor d'el·lipsis.

La realitat filtrant-se i desapareixen en acceleradors de particulars, en dades econòmiques que ens redueixen a una por de pobresa.
La realitat son portes i murs. Arbres d’acer i escultures d’herba en un vertigen.

Realitats dels fulls i de les rameres del vent, i de les soledats. Crit llunya en passadissos circulars. I tu.

Una petita habitació i el moviment de les agulles del rellotge.
Et treus la roba i comences a despullar-te. Fins quedar nua de tu mateixa.

Per que d’altres escriuen estranyes paraules, o escolten de matinada els laments somorts en les parets de la seva vida. Drets.
Per que mes enllà de les rancúnies i de tots, hi han les paral·leles del reconeixement.

T’acostes. Sivelles et penetren. Estampes de martiris. I un somriure que brota.

Després de la pluja, en un aire estrany, m’adormo.
Somio amb la llum que flota en l’aigua,
en els trossos de corda mig podrits d’una platja, en els rostres que he vist avui i
que en aquest moments s’enfosqueixen fins l’oblit.

No equivoquis el dia de la data. Escriu amb lletra pulcra el nom
de malalties, tumors, desficis, buidors. Posa el segell
en el frontispici dels llibres profanats i tanca als armaris tot possible dubte.

Surto al carrer en el capvespre, els núvols tenen les figures de l’esperança
i m'esperen darrera les hores, amb una lleu indiferència feta de desig.

En la muntanya, amb les estaciones, construiran escales de pedra fins la carena.

De les mans: un poema en un carrer. Ocells en el cel serè.
Creuant-se amb altres ocells, en altres, mans.
Música en un frec mínim, en una levitat de pells.

Caminar de gent que defuig el contacte, i els dits son mans que transgredeixen

la soledat de la llum i la separació. Les ombres com esquerdes en la paret. I els cotxes
en les voreres. El cos. El teu cos. Dansa. Soledat.

Descarregues elèctriques.

El camí es bifurca i es creua amb altres camins. Ve d’enlloc,
i el segueixes sense esperança.

En un somni lleu de migdia, creus reconèixer un dels altres camins.
Però qui et saluda des d’allà es cec...

...i et crida les raons que farien d’això un poema.
Alguna forma d’oblit. No te l’escoltes, però penses en llibretes escolars.

Mai és el moviment de l’aire. Núvols imprevistos que ja plouen en una altre ciutat.
Gris és el color del carrer i amb plaer contemples com les branques de l’arbre
ja entren per la finestra.

Els noms de la segona personal del singular que no escrius, i per a qui escrius.
Tan propera que potser dorms amb ella, o no coneixes,
o la fondalada que baixa fins el mar.
Fotogrames en una velocitat de vertigen, on els gestos de qui t’agrada no arribes a copsar.

Es cert que les sales d’espera del matí son cotxes aturats, on no acaba de sortir el teu cos.
Potser si tu. No t’espero.

Obres els ulls a una claror de veus al fons del corredor. Retrocedeix el somni,
en els dits et rellisquen els darrers fils. Oblit, fins sentir de nou la música.
Les persianes baixades i les finestres obertes, com un migdia d’estiu a un petit hotel prop del mar.

T’espero. I en l’espera. Com trens mes enllà de mi. Com arribar a l’edat de la derrota.
Obrir-te pas. Protegir-te. Tenir cura de tu, un camí de paraules i gestos, sense límit, sense mi.

A la porta de la nevera, una fotografia. Record meu, des del teu cos, des d’altres angoixes.

Escrius i barreges cases i gent. Diferents persones en escenaris permutats. D’altres teatres.
I la pols d’arxius. Les rajoles gastades de les sales del termini. I l’aire que s’aixeca, com un murmuri sord d'absències.

D’ahir

Ja no dataves en un primer moment els teus escrits. Oblides rutines, formes, estructures.

I si les oblides, son vanes, vapors d’aigua dels embornals del carrer, en l’aire gèlid del mati.
Alcohòlic greu d’altres dependències. Res importa la cursa de l’altre banda, on es dibuixen les línies
dels escenaris on entres en la son i el somni.

Presents unívocs. Rotund.