Camins embrossats fins desaparèixer. Aire de desert en el bosc clos.
Em mires, i en la teva mirada em pregunto si saps del somni.
Un mirall inesperat i extraordinari en el fondo del corredor
que ens sorprèn amb la nostre imatge d’infants, perduda. Del meu somni, recordo només
que tu hi erats i no era sol. Com no són soles les masies enrunades en els plànols antics.

Converses alienes de mitja tarda. La maldat i la mentida juguen a fet a amagar .
Oblit necessari de hores de buidesa.

Torno a escoltar, repetidament, la mateixa música. Espero, sense ànsia,
trobar el camí que em portava al bosc de les alzines sureres

Ahir (dimecres)

Arribo a no saber que escric. I quan menys ho se, més repeticions de paratges.
Hi han els carrers comuns, però també carrers particulars d’escales on el teu cos si
ha passat algun cop. Potser fa molt. Hi han paraules antigues, que no dius ara.
Una llista de signes que s’enfonsa en túnels verticals. Figures. El traç d’una ma
en el dibuix d’un rostre. On ets tu?

Avui (divendres)

L’estructura es derrueix. Diferents moments que es barregen fins el límit
I es desfan. El somni foragita tota possibilitat de comprensió.
Mucoses inesperades.

Hi ha un somni, mes real que la tarda anterior en sales d'espera d’hospital:
el lent degoteig del minuts. Pèrdua. Nessum Dorma. Dolor de superfícies en gris.
Una sensació literal, que guanya el cos. Una malaltia dins, un oratge.

Hi ha un somni que no pots mesclar en les hores del mati. Incomprensible.
T’esberla la realitat i no saps ni qui es, ni on es.
Una fina ratlla de guix separa objectes i tensions, clips.

Amb qui somio de nit, i toco el seu sexe, com si fos meu?
I el desconec, signe, però no el rostre, no el nom.