En la superfície de la mirada, en la seva bellesa.
Ambigua. De significat obert i ocult. Res, només musica.

Mirades que retens encara quan ja has oblidat els rostres.
Al mig d’una sensació de cansament, maltractant els ossos, de brutícia penetrant-nos en la pell.

Agraïments sincers, a prop de la tendresa, i del color. La gent passa en una roda que no s’atura. Veus amigues entre una resta implacable d’hores, enfrontaments fútils.
Inutilitat sense motiu de converses. Batalles d’aire.

Que queda del temps de treball, sense res? Buidor.
Un baixar del tren en l’estació equivocada.
I entre els papers estèrils,
petites lletres de fusta per escriure el nom d’uns ulls. Que no saps, que no tenen nom. Encara.

No has entrat en joc, creus