Escrius des de la foscor. En la foscor.
L’abisme: proper, o llunyà, o desert inacabable i il·legible.
El dubte constant del valor, i la certesa de l’afirmació de la teva vida en aquest signes.

Ulls obert. Llum tan negra, i poderosa.
I les mans palpant formes desconegudes. La textura interior dels cossos,
i el fullam de bosc espès del riure d’elles.

Les línies del textos s'entrecreuen i es tatxen. Com el gest que no fas
i mort en ascensors que no agafes. En les parets de les escales graffitis
antics i sense memòria, obscens fins esgarrapar el guix, el ciment, la pedra.
Fins arribar a una foscor on escrius i deixes d’odiar i de perdre.

La pluja al desert. I que el silenci sigui vent fins el teu carrer. Atura la llum
i preguntem el gest de les coses, quan cauen.

Tanques els ulls i sents la terra rodar, dins teu. Més lluny, a Amitges, l’aigua es pura
i freda i sola. I més lluny, a Orió, explosions solars, semblants als castells de núvols
creixent a la teva finestra.

Vertigen de la soledat. I la desesperació empeny exercits. Obra la porta.
T’esperava, em dius, fa estones llargues. Els arbres han crescut, i han mort. I el riu,
ja no passa per aquí. Aigua que ja no trobaré. Arena. Desert malgrat la pluja i tu.

(escriu en el temps verbals correctes, em dius i, mentrestant, el teu rostre es pixelitza en el teu rostre d’abans)