Els núvols dibuixen una incertesa de moments. Colors en gris. Espai
sense línies. I la llum brilla en un esclat d’aigües, i mirades.

L’anyell i darrera els teus ulls, dins, la sang relliscant per els llavis i el rostre.
L’animal mort i el desig de les hores obertes. Saciar-te.
Fins l’agonia furiosa de l’esperma en l’estómac. I en el seu ventre les senyals del foc,
la desesperança. El sexe obert. Paisatge desolat. Marea baixa.

Desprès es qualla la matèria intangible. Espessa absència de pluges, actes, memòries.
El viatge no fet. La carretera que gira com el gest de la mà en el cor d'el·lipsis.

La realitat filtrant-se i desapareixen en acceleradors de particulars, en dades econòmiques que ens redueixen a una por de pobresa.
La realitat son portes i murs. Arbres d’acer i escultures d’herba en un vertigen.

Realitats dels fulls i de les rameres del vent, i de les soledats. Crit llunya en passadissos circulars. I tu.

Una petita habitació i el moviment de les agulles del rellotge.
Et treus la roba i comences a despullar-te. Fins quedar nua de tu mateixa.

Per que d’altres escriuen estranyes paraules, o escolten de matinada els laments somorts en les parets de la seva vida. Drets.
Per que mes enllà de les rancúnies i de tots, hi han les paral·leles del reconeixement.

T’acostes. Sivelles et penetren. Estampes de martiris. I un somriure que brota.

Escrius des de la foscor. En la foscor.
L’abisme: proper, o llunyà, o desert inacabable i il·legible.
El dubte constant del valor, i la certesa de l’afirmació de la teva vida en aquest signes.

Ulls obert. Llum tan negra, i poderosa.
I les mans palpant formes desconegudes. La textura interior dels cossos,
i el fullam de bosc espès del riure d’elles.

Les línies del textos s'entrecreuen i es tatxen. Com el gest que no fas
i mort en ascensors que no agafes. En les parets de les escales graffitis
antics i sense memòria, obscens fins esgarrapar el guix, el ciment, la pedra.
Fins arribar a una foscor on escrius i deixes d’odiar i de perdre.

...
Dins aquesta calor fins el cansament. Espesses estones com embarrancar el cotxe en la sorra polsegosa. El carrer sota la llum vertical. Només ombres en el record.
...
T’he buscat de la mateixa forma de cada dia. Repetida, obsessivament. No trobo més que un alè,
l’aire perdut de les ombres que han passat. Una constant d'absència.
Trenta-dos cops i un lament. Dotze penetracions i un gemec.
...
De cop, els núvols, el fred inesperat a la finestra.
...

Llargues migdiades de l’estiu. L’ombra
i un silenci espès de calor i vida. El gir del ventilador, la pantalla del portàtil.
El record breu i recent del teus peus en la sorra i l’aigua. Del somni que t’ha fet moure els braços
en la frescor transparent. Les rialles d’elles.
El pòsit de la llum a la retina.

La pluja al desert. I que el silenci sigui vent fins el teu carrer. Atura la llum
i preguntem el gest de les coses, quan cauen.

Tanques els ulls i sents la terra rodar, dins teu. Més lluny, a Amitges, l’aigua es pura
i freda i sola. I més lluny, a Orió, explosions solars, semblants als castells de núvols
creixent a la teva finestra.

Vertigen de la soledat. I la desesperació empeny exercits. Obra la porta.
T’esperava, em dius, fa estones llargues. Els arbres han crescut, i han mort. I el riu,
ja no passa per aquí. Aigua que ja no trobaré. Arena. Desert malgrat la pluja i tu.

(escriu en el temps verbals correctes, em dius i, mentrestant, el teu rostre es pixelitza en el teu rostre d’abans)

capvespre

Per la finestra acaba el dia, com en un dietari on el paper escriu la llum i les ombres.
L'habitació on vaig per uns moments es claustre, columna on la memòria dibuixa formes falses,

un baixador de la vida. De la vida com un torrent,

o una temporal i aigua, la força del vent i la lleugeresa de la mirada. Potser nomes aquí, i ara.

Els dies, xifres d’antics clarividents en desús. Inapel·lables.

Tangibles. Mes enllà de mi, algú pensa les frases que escric, i altre algú de vegades
arriba fins aquí amb la seva veu, i anota als marges on queda el tacte de la teva pell.

Alguna cosa no es certa de tota la realitat: l’antic camí fins la casa,
el camí que ja no es, embrossat d’oblit, on ningú ja passa,
recorda el capvespre? el capvespre on ells es van conèixer?