En l’empremta que tanca el darrer reducte. En aquell solc fet per les hores del treball
en les sortides. Les lentes petjades del final de la nit en la gènesis d’altres insomnis.
Aquesta por que s’arrapa al teu cos com una derrota que no pots assumir.

Defenses la geometria neta de les mirades i els vincles. Sense esperar
cap ajuda. Aquest vent que et traspassa ara, el mateix primer vent de dolor:
des d’aquell aire on vas morir per primera vegada.

Entra al passadís, corrents, a les mans foc. Per incendiar les parets del batec.
Ajuda el vol. Les torres de control s’enfonsen en un vertigen d’espurnes.
I a les sales d’espera el silenci forada el record.

Creues el paisatge. Per un moment et veig. Crit d’au mes enllà dels núvols,
en un vol arran de mi. Obres la porta de fora. Encontre des de
perspectives inesperades. Que són els túnels del metro? I els corredors desconeguts?
Si el teu reflexa, el teu rostre, és a les finestres.
I el caminar del teu cos. Moviments de dansa en els sotracs.

Gestos i senyals d’educació i deferència i salutació.
Batega i es remou, dins, una fissura. Com el perill d’un animal intuït dins la habitació tancada. Despertar de l'hivern després del fred.
I el teu cos s’aproxima, el sento dins meu. Petit dolor des d’un got
on la llum s’arremolina i beu de nosaltres.

.

.

.

Si passa un dia, ja res es igual. Els somriures ja s’han esborrat de les parets,
i de l'abraçada queda l’aire ocupat i absent. Dels teus ulls no veig la mirada.

I les paraules, papers estripats damunt la taula. Però en el somni
son vidres i cristalls dins la pell. Rutes on hi ha inscrit
el nom que et salva en el despertar. Paisatges que construeixes per alguna cosa.

I els dits sols, orfes de la mà, deslliurats a un perill inconcret, desorbitat.
El seu centre es la boca de l'estómac.
Dits. La punta dels dits, el tacte especial del braille en seda.

Les drogues com a substituts de l’amor.
Les addicions com a substituts d'absències en actitud compareixent.
Metàstasi. Un dolor, una angoixa que crema. Pols encesa.

Miratges. No en el desert. En sales de pedra i condemna.

Reduccions. Hi ha d’haver el moment on s’aturen els cotxes en aquella avinguda.
I tu pots passar fins casa teva. La porta de baix, la porta del pis, la porta de l’habitació
on quasi mai entres. Sumes, numeracions implacables que segueixen el ritme d’una musica.
Una musica que es perd entre imatges.

Et segueixo mes enllà de tu mateixa. Et creo i et persegueixo per hores que apuntalo
amb paraules. Paraules que es desfan per sota, humides per la suor de les meves mans.

Aquest llit, aquell llit. El llit aquell de la pensió amb un piano al fons de la mitja nit.
El llit líquid de l'hotel, vora estacions sense trens.

Desposseït del desig del teu cos, imagino finestres i miralls, reflexes d’una boira terrosa.
I mes ara, que plou en els carrers foscos.

El petit camí darrera l’escala del campanar. L’olor de la herba molla.
Qui es encara en aquella casa de muntanya?

Llocs, on no ets. On no soc. I aquí, soc? Mes enllà de tu, arribar fins a tu, era jo.
Reduccions: no fissures, només una petit escapament d’aire fràgil.
Fràgil

Dolor físic i tangible i real.

Estigmes que s’imprimeix a la teva carn, per dins.

Per dins del somni. Punxades en la cintura. Cinturons de silici.

El dolor real del somni. Et pinçaven des de dins la cintura, un dolor del que no pots escapar sinó crides i et senten des de fora del somni. Però dins del somni hi ha un altres somni on tu dorms. Només pot salvar-te cridant al llit del costat, on hi ha potser sense dormir, qui des de una forma malèfica et tortura en l’altre somni. I parles, repetides vegades parles perquè no arribes a cridar, però en l’espiral de somnis et lamentes en la realitat. I ella, real, et desperta, des del llit comú

Narracions. No vàlid. Només digues dolor. T’has clavat un ferro: suficient per sentir el vertigen
de la por, i descobrir-te.

No és cert el silenci, ni el teu gest.

Els teus llavis malalts i la foscor de les paraules em són equívocs.

I el que em dius, la teva mirada i les hores, cauen en un oblit d'aigua.

No en miris a mi. Mira el meu cos, desig, però no et preocupis d'haver deixat la porta i les finestres obertes.

En el carrer no hi ha ningú, i la teva ciutat no surt als mapes bífids. La teva casa es closa mes enllà de panys i porticons.

Com una pel·lícula on un mateix actor interpreta diferents personatges. Amb una monotonia d'unicitat. Les veus del somni. El dolor real del somni. El despertar on perds el cafè que preparaves.