El plaer d’oblidar el camí, d’esborrar el rastre. Per descobrir-lo
a estones, en anys. Fascinar la mirada.

L’aigua sota la superfície. Submergir-te en tu fins sentir les explosions solars, dins.
En el teus ulls es dibuixen les marques. Cal·ligrafies perfectes. Roig en blanc.

Lo que comparteixes mes enllà del temps, de l’espai, i que et crea.
El marc de les portes, les rajoles i les seves figures. Las frases absurdes,
amb les que lluites contra la desraó, la maldat i el desfici.

Reconeixement abans de l’alba. Qui ha estat en el teu somni, es dutxa i fa servir
el teu sabó que no t’agrada. Però els llençols no tenen record d’ell.
Et fragmentes amb la teva mirada. Entre els corredors circulars,
mai havies estat tan lúcid.

De cop el buit. Els camps erms i cap frase. Cap musica t’acull, cap
habitació per a tu..
El lent camí que arriba fins el desfonament. Els cossos on l’aire penetra, cases
derruïdes. Per que no em dius els noms, per que no puc escoltar-te.
Gires el teu somriure a llocs a on no sóc. Evites reflexes de mirades.
Solitàries papallones de seda, fins morir.

Corro fins els miralls, però només em veig d’esquenes, allunyant-me.
I les paraules són passades, res.

Hi ha un somni: un bosc de nit il·luminat per els llamps. Una fila de cotxes
a tota velocitat per on no hi ha carretera. Un xoc imminent, però que no esdevé.

Hi han altres finestres. Paisatges dels que no parles i on viu la plenitud.
Aixeques acta del gest de les hores. I després quasi amagues. Gelosia bàsica.
No pots comprendre la teva pell tibant-se en el buit.

Els troncs nus i vius. El teu cos vençut per les hores del cansament,
i més al fons, per els anys. Cansat i expectant.

Qui habita la teva pell? Quin moviment, quines formes dibuixen les mans que et busquen?
Qui camina per les línies invisibles fins penetrar en la teva carn?
La teva carn que envelleix i que descobreixo amb màgia el desig en ella.

Em mostres el teu pubis. I no és el capvespre encara.
L’amor crema en un altre corredor. Darrera aquelles portes sense panys.
Sacrifici. Verges màrtirs per un deu inexistent. En la seva mirada embogida
de dolor el reflexa del seu amant d’aigua que no apagarà les ferides.
Només la música.

Qui salva els cecs dels precipicis? Qui salva el bosc del foc silenciós del desamor?
I jo, mestre, faig alts estudis però el teu gest m’és equívoc.

colors bàsics

Rastres de perfum a la vorera.
Al bosc, animals en zel.
A la ciutat, camuflatges. Màscares.

Per dins, no arribo, només el record.
No se el nom. Es als magatzems.
Descargoles lentament el petit tap. El desig es allà. Directament a tu,
directament al passat. Aquesta nit, per exemple,
amb la mateixa intensitat de totes les llum: real i somni i pell.