Dorms aquí, al meu costat, tranquil·la. Escric mentre dels teus somnis només
m’arriben finestres tancades. El gest mínim, les paraules que els teus llavis
només dibuixen.

Anoto dels dies, lectures, visions. Tendrums, pa moll, les ales quasi malaltes
d’un petit ocell. Espuma blanquissima de les ones. L’aire ple del pol·len de futures flors.

Fissures: dels túnels presoners, de les parets injustes. Potser només
pistes a més túnels, cecs. A portes closes, sumaris erronis, lents inverses.

Migdiada d’estiu, on t’espero amb un somriure. Vetllo el teu descans,
i mentre, m’atreveixo a entrar en els corredors circulars. Vaig fins una paraula
i la toco: consistència de cos, del desig on tremolen els amants. Per dins, allà, el silenci
en el capvespre és com saviesa. Quietud.

Els troncs nus i vius. El teu cos vençut per les hores del cansament,
i més al fons, per els anys. Cansat i expectant.

Qui habita la teva pell? Quin moviment, quines formes dibuixen les mans que et busquen?
Qui camina per les línies invisibles fins penetrar en la teva carn?
La teva carn que envelleix i que descobreixo amb màgia el desig en ella.

Em mostres el teu pubis. I no és el capvespre encara.
L’amor crema en un altre corredor. Darrera aquelles portes sense panys.
Sacrifici. Verges màrtirs per un deu inexistent. En la seva mirada embogida
de dolor el reflexa del seu amant d’aigua que no apagarà les ferides.
Només la música.

Qui salva els cecs dels precipicis? Qui salva el bosc del foc silenciós del desamor?
I jo, mestre, faig alts estudis però el teu gest m’és equívoc.

De les mans: un poema en un carrer. Ocells en el cel serè.
Creuant-se amb altres ocells, en altres, mans.
Música en un frec mínim, en una levitat de pells.

Caminar de gent que defuig el contacte, i els dits son mans que transgredeixen

la soledat de la llum i la separació. Les ombres com esquerdes en la paret. I els cotxes
en les voreres. El cos. El teu cos. Dansa. Soledat.

Descarregues elèctriques.

Ahir
.
Esquadrons de la nit.
I en el silenci dels corredors,
les balises en un parpelleig
de por.
.
Vençut per el cansament.
L’estona justa per que quedi temps de veure una pel·lícula.
El tic-tac del rellotge del menjador és el soroll de la pluja,
o el soroll de la pluja és el rellotge del menjador.
Coleòpters, si tanco els ulls. No acaba de marxar la darrera persona,
no acabo de deixar de fer lo que feia abans de dormir-me.

.

.

Avui
.
Fissures de la realitat.
No hi ha frases. Paraules soltes que no arriben al ritme.
I com un mirall, emmudeix la veu fora de la seva pronunciació.

El moment exacte que canvia el vent. El gir de massissos d’aire sobre el mar.
I de dins només pots recuperar fissures. Relacions improbables. Converses que imagines.
Conceptes que es repeteixen en relats que em fan llegir. En el record d’altres.
Serps marines clavades a les portes.
Serps de riu reptant des d’aparcaments desventrats.

I en el entreacte dubtós d’una obra de la que voldries marxar,
una paraula que encara no has escrit aquí: cadàvers.
Ja no fissura. Esvoranc.

Tancar els ulls i que l’aire emmudeixi. La textura d’estar tan a prop.
Les teves mans m'acaricien, per dins. El tacte de la tristesa,
mentre cura el dolor de les habitacions absents.

Se que veure el teu somriure, m’ho anuncien els núvols
perseguint-se en el cel. I que el ritme amb que truques la meva porta,
es un codi d’antics escribes. On es parla d’oasis i illes, i de la llum
on comença l’alba en els carrers estrets del poble, arran del mar.

I entraràs en aquella casa, i t’agafaran de la mà fins pujar al terrat del vent.
Ella et mostrarà els seus pits. Et miraré.
Sentiràs el riure de les nenes en el carreró de baix.
Fins a tu. La paret emblanquinada, enlluernadora sota el sol: mirall
on et veuràs en diferents rostres i personatges.
Una tarda senzilla en l’oreig de les ones interiors