El futur són daus vibrant en la superfície equivoca. L’atzar,
una matemàtica embogida de numeracions perdudes. La finitud,
prestatgeries per suportar la immortalitat, una idea que ell va descobrir.
Entre les pàgines de sorra d’una biblioteca infinita.

Grans paraules. Passatges. Entre els carrers, corredors i pous comunitaris.
I la balconada sense porticons.
Tot ho pots esborrar. Cremar la memòria. Incendiar rastres i escrits i l'historia apagada
de tu i de tothom i del que ja no estan. Retrocedir fins la pedra i l’aigua, i el foc,
I oblidar.

El camí a la casa entre el bosc d’alzines. Ella t’espera. Elles t'esperen.
T’acostes a elles i veus el seu gest. Es allà, en aquell moviment, on ets tu.
I l'única cosa que vols salvar per demà.

El moment on gira la lucidesa. El vertigen de la mirada en una immobilitat
de certesa, d’exactitud febril. La veritat es una al·lucinació:
una flor oberta, descomponent-se en nous colors.

Ningú en els corredors. Les habitacions de la veu. Tu hi eres.
Gent estranya en sales d’espera. No són les teves en aquell dia.
Repeticions de diferents posicions fins la seguretat coneguda.

La casa de la teva infància ja no existeix. Si en el teu record.
I després de tu, deixarà de ser?
I tu: qui ets tu? jo? el desig? qui m’escolta? qui desitjo? tu? vosaltres?
Puc anotar, frase a frase, el subjecte real de cada una. Com puc inventariar
les habitacions i els mobles d’aquella casa. Exercicis de la banalitat. O crucials.

I la gent que hi va viure abans de nosaltres?

Repeteixes la mateixa paraula en veu alta fins disgregar el so del significat.

Tinc 47 anys i he mort 4 vegades.
Un pou. Un badiu. El mar desprès de les vies.
Un carrer amb arbres. Unes escales d'estació de metro.
I unes altres de soterrani. Esglaons de malsons.

No se el significat del nombres que escric.
Tres amors i oblits que no conto.
De la memòria emergeixen lo que no és record.
Dos vuitanta, zero sis zero set.

Un joc blau, que escrius tu, i jo dic, i aquí acaba.
Territoris del vespre, amb el porticons encara oberts.
Qui podria sortir ara al pedrís de davant i respirar fort l’aire de la nit i els camps llaurats?
Ara, mentre ella feineja encara i elles dormen ja

Rastres de perfum a la vorera.
Al bosc, animals en zel.
A la ciutat, camuflatges. Màscares.

Per dins, no arribo, només el record.
No se el nom. Es als magatzems.
Descargoles lentament el petit tap. El desig es allà. Directament a tu,
directament al passat. Aquesta nit, per exemple,
amb la mateixa intensitat de totes les llum: real i somni i pell.