Repeat.
La mateixa música. Una i altre vegada. Fins respirar en ella. Balbuceig de signes.
Vòmit espès de vidres i imatges que cremen en tu.

Tremolen les teves mans a prop de la sorra. Tremola i es desfà el teu cos prop
del passatge. Si tu no tornes, plourà dins els llibres,
un rec de lletres desconegudes ofegarà el desig.

Com qui t’espera per morir al teu costat i et lliura a la buidor.

Espero de mi un altre cosa. Com qui s’asseu als bancs de les andanes, i veu passar els trens, sense esperar-ne cap. Potser una abraçada. L’absolució de delictes d’un catàleg irreal.

Al final de la frase, ja a l’altre pagina, t’espera una taca de color
una tempesta entre les palmeres, soterranis on intenten protegir-se ulls atemorits.

Puja l’escala, lentament. Heroi salvador, inesperat. De res. El terrat és fosc
a ple dia, sota el sol enlluernador i les parets com forns de calor. El terrat és foc

i t’atures i no escrius. Esperar alguna cosa en les andanes, que no és cap viatge.

Els moments es repeteixen, com segones oportunitats quan ja res
es igual. Queda l’aire, l’imatge d' un cos cremant-se al final del carrer,
dins nostre. Quan ja no arribo a aquell cos, i no arribar m’allibera,
estranyament, com allunyant-me mes enllà de mi trobo la meva pròpia abraçada.
Transcendir els vagons on viatjo. Ser només moviment.

I en l’andana, repeticions. M’esperes d’esquena. Espera equivoca. Com mirades omplin
espais de dubte on només hi havia corredors. Enllaç fitxa o provisional.

El cansament et guanya com una estació directa al son.
L’amor com una droga dura. Símptomes de la seva abstinència, la vida

en la cruesa despietada de lo real, fins l’al·lucinació.
Hi han metadones: musica: musiques on el tacte s’acosta a la tendresa.