Dels paisatges que ens hem salvat. D’aquella carretera entrant en el mar. Obert.
De nit. De tempesta. Del cercle perfecta de l’amor, de l’al·lucinació del desig i la fi.

Savage Grace. Tremolen les mans. Tremola tot el cos.
Per que estem sols aquí dins. I els altres son ombres i sal, i fosca matèria.

I tu no estàs aquí, encara. I jo tampoc.
Resseguir la línia obliqua de les ones en aquest paper que no és.

No creuis el tangible mur on el foc crema. La mort mes poderosa es abstracta, allà.
No en tornaries. Potser el teu cos. Potser un record sanguinolent en un cervell ja buit.

...
Passen els dies, com un saqueig de gent estranya en terres indefenses.
Acumulació de dolor intangible. Pèrdua d’hores, i de vida.
Condemna innecessària.
...
Diversitats.
També haikus, rostres, somriures.
...
En el ull de l’escala, el buit de la teva mirada. Suicidi.
...
També moren pixels a la teva pantalla. Una mort vermella. Inconstant.
...
Mosques, un moviment de la mà et torna aquí,
on ella dorm. Et condensa en raó i vida.
...

Novembre no tindrà frases des d'aquí.

Potser acaba el moment d’escriure això.
Un llarg moment que durà sis mesos. Un moment breu entre una mirada i un gest. Instant de rellotges atòmics.
Quina és la durada d’un viatge de tornada? i del moviment d’una relació? d’una conversa? d’una música?
Els meus auriculars estan destrossats, però sento la música: rotunda: Escape! The Hours,
Philip Glass. D’una forma inapel·lable. Rotunda.

Frases. Hi han frases que si són veritat. O absurdes. O una presència de claraboies.

Si entro en la ceguesa, escoltaré en la teva veu la forma dels núvols, el gest de les coses
quan desapareixen.
La mort no és possible entre els murs aixecats amb les mans i les paraules.
Fissures: esvorancs: delta.
Combinacions. Permutacions.

Oracle de dies d’uns altres calendaris, els sacerdots et lapiden fins
els penya-segats de la costa.

Cremaven els camps de l’enemic, enverinaven l’aigua, mataven en una orgia
frenètica de sang. I la pell i la carn
cedint sota la força de la mà a traves del punyal, l’espasa.

Ells. Passat. Present. HAARP. Estranys anagrames, o potser només sigles. Paranoies
arran de la nit. Cercles de gent, bifurcacions d’adreces de les conspiracions a prop
dels corredors circulars. Per que ha de ser fals i mentida. Per que veritable
seria despullar les parets i trobar els esquelets del malson. La por fins l’horror.
Han entrat en el bosc d’antenes, hi han embogit.

D’avui

Ahir te un sentit figurat. Temps que ha sigut, que ja no es.

Però no en aquest text, o no volia tenir-lo.

Retenir per un moment la cursa del dies. Com aturar les imatges per poder contemplar,
per un moment, lo que ens arriba a dins.

Un flux, una sinapsis, una concatenació d'estímuls. De l’alegria de viure.

I de la tristesa. Mes enllà del vertigen, la lucidesa per no construir petites cases de nines en els nostres soterranis.

Somnis equívocs, escales dubtoses al malson.
Portes d’acer que tanquen l’horror, però atrapen a altres en el foc creuat.

La necessitat de trobar un sentit en les vides desfetes fins el sadisme.

Una protecció contra nosaltres mateixos. No escriure el seu nom,

per que d’altres noms no tenien que arribar a les noticies i als diaris

Els arbres, tenen por quan fosqueja en el bosc?
I tu? Agafaràs de nit, a peu, el camí que el creua?

Trigaràs mes que l’espera, i quan en sortís, ja tard, ja clar: qui seràs?

Com una mort sola en les habitacions. I la roba penjada, encara molla, a la terrassa.
Com saber el límit exacte on comença l’aire que respires i en el que hi ha l’alè dels morts.
Com si la teva vida fos l’ enrradadera que s’arrapa a les parets del badiu, que beu
directament del pou.

Sortir de tu, i ja no tornar mai. Embogir en un crit que desfà la pròpia por i ens faculta
de la por dels altres. Passadissos circulars.

O potser només en la foscor abraçar un arbre amb l'abraçada que mai has tingut.
I ser fort a la pluja, i que les seves gotes transpirin en tu, com una suor dels temps dels rellotges.

Assegut en bancs que ja no son a les andanes, deixes passar trens que ja no son els teus,
i apuntes en papers numerats, els seus horaris enigmàtics, per elles
que corren per les voreres d’avingudes: arbres que s’amaguen sota l’ombra dels edificis.
La mateixa substància com no poden evitar l’enllumenat nocturn.

Sota els arbres del passeig, per un moment un tremolor imperceptible de les coses,
i la seguretat de la finitud de tot això. Es dir, de mi.
Una certesa molt trista, com una mort sua, casual. Però mort.
Quan tu ja no hi siguis, jo tampoc hi serè. I els escrits es perdran, com les imatges,
com les teves paraules en el seu record, com tu mateix. Només un dolor d'absència.
Fins aquí, aquí toques paret, toques os, no hi han urpes, ni ira, només tu mateix.
Des de aquí, reconstruir de nou l’estima i l’amor.

Despertes en un lloc erroni. Encara no es clar, ni clareja.
No pots dormir de nou. Acorralat: un cercle que s’obre i es tanca dins teu.
Les mans petites de les teves filles no et poden guiar fins a fora, salvar.
Només et queda amagar-te en els portals. Gabinets antics a les mans,
esperes el pas dels teus enemics. Assassí. Lucidesa.

Borres escrits com borraries rastres: el teu propi rastre.
Pedretes blanques, paraules i claus que parlen de qui estimes.
El bosc temible i fosc, salvatge. Ningú et trobarà.
Ni tu podràs tornar, des de dins de pagines i camins i carrers: closos.

Ets tu qui morts? Lacerat abans de l’alba per la teva pròpia ment?
No entens el per que t'esperen només aquestes platges sense llum.,
quan surts de la son com a una planícia blanca de difícils límits.
Alguna cosa t’han dit des de les altres habitacions que no has arribat a escoltar.
I qui ho ha dit, qui es?

Hores desprès, res es greu ni crucial. Tens un passaport on es el teu nom, no el teu rostre.
Però elles dues si son salvades, en una guàrdia dolça de capses i contes.