1

Un bosc antic d’alzines. Les finestres d’habitacions d’hotel. Miradors nocturns
de ciutats que es permuten els noms, però repeteixen avingudes i boires llunyanes.

Vols d’ocells, entre els vidres i les branques.
Dins, i més endins del teu cos. Un vertigen de perdre l’espai. Un col·lapse.

2

He tornat al bosc d’alzines. Des d’on? la porta? el camí?
El to de la llum, la tarda, una reixa. Una cançó que repeteixes fins equivocar el nom i la data.
Tocar de nou el moment que encara crema en els racons de la memòria. Lluny del desfici dels dies.

3

Les frases s’allarguen. Comiats entre el silenci.

Quina tristesa et puja des de l'estómac? Quina desolació de paisatge et tremola en els llavis?
Llargs càlculs matemàtics exactes. Operacions al mínim detall. Física quàntica.
Però el gest: eclipsi.

Quan acabi aquests temps sense hores ni dies, fins el cansament. Quan morin els monstres i aquest desesper buit,

por oberta als vents.
Quan s’aturin les ones de mars que no són, i deixin de rompre a platges de veus absents.

Agafaré el teu rostre amb les meves mans, com agafar aigua per veure.
I et diré els signes que he après i dels que desconec encara el só.

Des dels balcons, et faré llargues i pomposes reverencies
fins fer esclatar el teu riure, fins cremar tantes frases ja escrites.
I de les cendres. Dels fragments del meu gest en el teu record.
D’allà, el rastre en el teus dits. Tangible. Real. Dels meus.

Novembre no tindrà frases des d'aquí.

Potser acaba el moment d’escriure això.
Un llarg moment que durà sis mesos. Un moment breu entre una mirada i un gest. Instant de rellotges atòmics.
Quina és la durada d’un viatge de tornada? i del moviment d’una relació? d’una conversa? d’una música?
Els meus auriculars estan destrossats, però sento la música: rotunda: Escape! The Hours,
Philip Glass. D’una forma inapel·lable. Rotunda.

Frases. Hi han frases que si són veritat. O absurdes. O una presència de claraboies.

Si entro en la ceguesa, escoltaré en la teva veu la forma dels núvols, el gest de les coses
quan desapareixen.
La mort no és possible entre els murs aixecats amb les mans i les paraules.
Fissures: esvorancs: delta.
Combinacions. Permutacions.

Oracle de dies d’uns altres calendaris, els sacerdots et lapiden fins
els penya-segats de la costa.

Sota els arbres del passeig, per un moment un tremolor imperceptible de les coses,
i la seguretat de la finitud de tot això. Es dir, de mi.
Una certesa molt trista, com una mort sua, casual. Però mort.
Quan tu ja no hi siguis, jo tampoc hi serè. I els escrits es perdran, com les imatges,
com les teves paraules en el seu record, com tu mateix. Només un dolor d'absència.
Fins aquí, aquí toques paret, toques os, no hi han urpes, ni ira, només tu mateix.
Des de aquí, reconstruir de nou l’estima i l’amor.

En un joc de llums. El carrer de nit. Semafors vermells, fars dels cotxes,
llums de posició, de fre.

T’agrada tornar al final de la jornada. No massa ferit. Sense sofriment, només cansat.
El cansament pur d’una condemna ja complerta.
Els carrers paral·lels al principal. El teu pare tornava a casa de nit.
Estona a estona has construït la teva, la casa on hi han les teves filles, la teva dona, la teva família.

Sota els arbres del passeig, per un moment un tremolor imperceptible de les coses,
i la seguretat de la finitud de tot això. Es dir, de mi.

Certesa.