No és cert el silenci, ni el teu gest.

Els teus llavis malalts i la foscor de les paraules em són equívocs.

I el que em dius, la teva mirada i les hores, cauen en un oblit d'aigua.

No en miris a mi. Mira el meu cos, desig, però no et preocupis d'haver deixat la porta i les finestres obertes.

En el carrer no hi ha ningú, i la teva ciutat no surt als mapes bífids. La teva casa es closa mes enllà de panys i porticons.

Com una pel·lícula on un mateix actor interpreta diferents personatges. Amb una monotonia d'unicitat. Les veus del somni. El dolor real del somni. El despertar on perds el cafè que preparaves.

Sota els arbres del passeig, per un moment un tremolor imperceptible de les coses,
i la seguretat de la finitud de tot això. Es dir, de mi.
Una certesa molt trista, com una mort sua, casual. Però mort.
Quan tu ja no hi siguis, jo tampoc hi serè. I els escrits es perdran, com les imatges,
com les teves paraules en el seu record, com tu mateix. Només un dolor d'absència.
Fins aquí, aquí toques paret, toques os, no hi han urpes, ni ira, només tu mateix.
Des de aquí, reconstruir de nou l’estima i l’amor.

En un joc de llums. El carrer de nit. Semafors vermells, fars dels cotxes,
llums de posició, de fre.

T’agrada tornar al final de la jornada. No massa ferit. Sense sofriment, només cansat.
El cansament pur d’una condemna ja complerta.
Els carrers paral·lels al principal. El teu pare tornava a casa de nit.
Estona a estona has construït la teva, la casa on hi han les teves filles, la teva dona, la teva família.

Sota els arbres del passeig, per un moment un tremolor imperceptible de les coses,
i la seguretat de la finitud de tot això. Es dir, de mi.

Certesa.

En la superfície de la mirada, en la seva bellesa.
Ambigua. De significat obert i ocult. Res, només musica.

Mirades que retens encara quan ja has oblidat els rostres.
Al mig d’una sensació de cansament, maltractant els ossos, de brutícia penetrant-nos en la pell.

Agraïments sincers, a prop de la tendresa, i del color. La gent passa en una roda que no s’atura. Veus amigues entre una resta implacable d’hores, enfrontaments fútils.
Inutilitat sense motiu de converses. Batalles d’aire.

Que queda del temps de treball, sense res? Buidor.
Un baixar del tren en l’estació equivocada.
I entre els papers estèrils,
petites lletres de fusta per escriure el nom d’uns ulls. Que no saps, que no tenen nom. Encara.

No has entrat en joc, creus

Fragments:

Ja es hora de tornar.
(Si truques als vidres d’una porta, a quina casa tornes?
Si tornes després de molts mesos, d’on tornes?)

En el carrer, dues fades bessones et somriuen, disfressades d’estudiants d’institut.

Les teves passes ressonen en un so de cingles i profunditats.

En carrers similars a altres carrers.
Detonacions. Enrera. Valoracions .
(una frase indesxifrable)

Qui deixa les sabatilles a fora la finestra,
Qui deixa les tres pedres a l’entrada de la cova.

Et creues amb coneguts de fa temps,
en el seu rostre, de cop, tots els anys.

I en el capvespre, el darrer enigma: entres en joc.

Els carrers mullats. I les cases, els boscos, els camins de terra.
La pluja de nit?

Camines de matí. Una finestra oberta en uns baixos: llits desfets on no dorm ningú, ja.
Allà comença una estranya continuïtat de les coses, i de tu, fins la porta d'entrada del treball.

Una harmonia de colors, saturats. En gris estripes fotografies mal impreses en papers arrugats, però cada imatge se suma i s’encadena a un paisatge que es mandala i transcendència.

Després: en les mirades que oblides i perds abans del record, en equivocacions intencionades, perds l’estat que és una percepció, granular. On ets invisible entre les coses i els semafors.

I a les voreres, restes de un diumenge que els escombriaires no s’han endut.

Patates fregides i el bermell brillant del ketchup. Una petita
cadira trencada. La gent, com fugint de les hores, en ordre.

Escrius el mateix text de cada matí. Petites variacions. L'essència repta en les cantonades. Amb qui et creues en un ritme que és una dansa.

Davant teu, camina un pintor quasi desconegut, boig, voldries veure els seus cuadres, ensenyar-los a les teves filles.
En aquest moment seria possible, i les mans d'ell a l'esquena, segueixen el ritme:
en un passeig després de la pluja.

Serenor, no es possible la mort en una estona així.

Vas al llit tan aviat que es quasi com sortir, de nit.
L’ordinador encès, connectat. Et guanyarà la son, però, de pressa.
El temps d’escriure alguna cosa, descobrir alguna pàgina, i caus, a pes. Si fossis pels carrers,
seria com embriagar-te amb la primera copa, en el primer bar, abans de qualsevol cinema o trobada, o carícia.

Noctàmbuls. Quan has sigut tu un noctàmbul? Quan eres sol? De jove?
Al final de la nit mai t’ha esperat un cos desconegut. No en les sortides. Potser en el viatges.
Però t’ha fascinat la nit. No aquesta nit d’ara. Una sínia que de pressa gira, i estàs,
de nou, en el dia. Et fascinava la nit on era possible tota descoberta. On el carrer següent
era un accés obert. No tenia portes aquella nit, portes tancades. Finestres: t’esperaven
els altres, ella, darrera les vidrieres, de la fusta treballada fins l’extenuació.
Aquella nit no tenia un espai marcat. Sense límits, enfonsar-te en les seves hores,
com entrar en una sala infinita de miralls i parets metàl·liques i el tacte de pells
desconegudes.

I a la bossa portaves un llibre sol, papers en blanc que no ompliries perquè ningú
els cremaria, i un tabac amarg i absorbent, com una soledat de cercles de fum.

I ara escrius: segur, vetllant uns dormís que et porten al cantó de la llum.

Parèntesis inversos, desclosos, res a dins, i a fora?

L'inquietat de saber que et desvetlla alguna cosa que no és set d’aigua,
excés de beguda, un malson. Alguna cosa que és molt a prop, intangible.
Darrera teu? En l’obscuritat, mes enllà de la porta? Si fos només això: por, però...

O si fos el dibuix de les frases, el relleu del paper, la pantalla blava de l’ordinador.

Parèntesis no en els textos, en les línies invisibles dels recorreguts. En els calaixos,
en el moviment imperceptible de les coses fins la seva destrucció.
Els maons, les parets. Les cases. La vides sense catàleg. Fitxes anul·lades.
Però et veig passejant per la vora d’un llac, no en un aula. Res mes lluny de tu.
Assaig en referència a un altre. I l’altre assaig, quina referència te, sinó el buit?

Dos llibres al despertar, L.M. Panero, Jordi Julià, es aquí el parèntesis, al mig, potser, invers

Rastres de perfum a la vorera.
Al bosc, animals en zel.
A la ciutat, camuflatges. Màscares.

Per dins, no arribo, només el record.
No se el nom. Es als magatzems.
Descargoles lentament el petit tap. El desig es allà. Directament a tu,
directament al passat. Aquesta nit, per exemple,
amb la mateixa intensitat de totes les llum: real i somni i pell.

Et vesteixes amb les millors robes que tens, per anar a dormir.
Qui és el visitant de la nit? T'ensenyarà les cases on no has viscut, encara.

Tres, cinc, nou. Els carrers segueixen en obres. Cales i rases. Fang.
En els testos de la terrassa hi han cucs. Forats dins la terra, sistemes de túnels,
esquemes tridimensionals, sense significat.
En la ciutat, pous i enllaços. Enginyeria vàcua. Desmesura.

Les frases exactes que caben en un trajecte. Les lletres escrites en papers
arrugats, com el teu vestit, entre els llençols i els cossos.

Endevinalla. El moviment de les mans. Recompondre situacions. Enigma.

Despertes en un lloc erroni. Encara no es clar, ni clareja.
No pots dormir de nou. Acorralat: un cercle que s’obre i es tanca dins teu.
Les mans petites de les teves filles no et poden guiar fins a fora, salvar.
Només et queda amagar-te en els portals. Gabinets antics a les mans,
esperes el pas dels teus enemics. Assassí. Lucidesa.

Borres escrits com borraries rastres: el teu propi rastre.
Pedretes blanques, paraules i claus que parlen de qui estimes.
El bosc temible i fosc, salvatge. Ningú et trobarà.
Ni tu podràs tornar, des de dins de pagines i camins i carrers: closos.

Ets tu qui morts? Lacerat abans de l’alba per la teva pròpia ment?
No entens el per que t'esperen només aquestes platges sense llum.,
quan surts de la son com a una planícia blanca de difícils límits.
Alguna cosa t’han dit des de les altres habitacions que no has arribat a escoltar.
I qui ho ha dit, qui es?

Hores desprès, res es greu ni crucial. Tens un passaport on es el teu nom, no el teu rostre.
Però elles dues si son salvades, en una guàrdia dolça de capses i contes.

En els passadissos circulars s’obren portes a vestíbuls
on pengen de sostres impossibles pissarres grogues,
on hi ha escrit en signes negres
l’equació de l’aigua, del bes i dels teus llavis malalts.
(d'altres textos)

Els teus llavis malalts, i la pluja. Mans que s’alcen en parets grises.

Ja no hi ets.
Et perdo, en un esglaó mes alt, et perdo ja perduda,
un abisme a dalt del bosc, pedres que cauen fins la ceguesa.
Als calaixos es borren les fotografies de viatges no fets.
(d'altres textos)

Fa un any, fa dos anys, de tot ja fa tant que passa el torn i els aniversaris son
paperets i estels blaus en el record, i l’oblit. Incomprensible.

Escrits guardats en un somriure. El revolt d’una música a un paisatge inesperat.
Si camino amb tu, n’aprenc i em descobreixo.

Em portes fulles de tardor, els colors fascinants. Però de quina tardor? Eren al terra,
al carrer, em respons. I em guanya el fred de la tristesa, darrera les cortines, el sol d’estiu.

Dies després, alguns dies després, trobo l’aproximació mes real al tacte del somni:
el color d’unes pedres arran de mar, en la marea baixa.

Circumloquis, núvols del record. Núvols que no han existit mai en la realitat.
Però aquest tros de cel que veig ara per la finestra, arran del capvespre, de tons enfosquint-se,
tu i altres el veuen. Sense saber-ho?.

T’acostes. T’atures. Mires. En el paper no es construeix el futur.
Rellotges de paret, lentes cadenes de les que no veus el moviment. En el silenci,
el tic tac ressona en les habitacions soles, en els mobles que ja no existeixen.

Contrapunt.

El somni no existeix tampoc mes enllà de mi, però es vent en mi, aire
que es mou en un espai on giren les ones, els ocells i les branques dels arbres.

I si et miro als ulls, dubto que tu no hagis sentit els meus dits en el teu sexe.

Fragments. Trossos de color en el terra de l’habitació anònima. Hotels
sense nom, d’enlloc: el teu cos es suficient, no arribo a tu. Un pànic sense fre
s’obre com aquestes finestres si tu amb parles desprès. Mes enllà d’aquest vidres quasi bruts
de tants asèptics, no hi ha nit, ni dia, no hi ha res, com no quedarà cap signe, cap senyal
en aquest llit, en aquest lavabo, desprès que ells, elles, passin
i nosaltres ja no hi siguem.

Recordaria el teus ulls, els teus llavis entreoberts que no han estat. Només en el somni.
La teva vulva mes enllà del teu sexe. El meus dits et freguen. No et penetro. No a tu.
Diferents estacions on baixo del tren que no he agafat, buit de paraules.

D’una manera tal vegada amb els dibuixos de la psicosis, renuncio a comprendre
lo que no vull admetre. Les fissures que les ombres fan a la teva esquena.
Que res quedi d’un cos tremolant contra la desesperança. Del caminar en les voreres
del vespre. De les repeticions fins el vertigen de frases i mirades.

Fragments, en la memòria, morint, i matant a la mateixa memòria. Papers
de tristesa, una laxitud sense espera. En el corredor veus estranyes. Rumors
en altres habitacions. Soles.

Ahir (dimecres)

Arribo a no saber que escric. I quan menys ho se, més repeticions de paratges.
Hi han els carrers comuns, però també carrers particulars d’escales on el teu cos si
ha passat algun cop. Potser fa molt. Hi han paraules antigues, que no dius ara.
Una llista de signes que s’enfonsa en túnels verticals. Figures. El traç d’una ma
en el dibuix d’un rostre. On ets tu?

Avui (divendres)

L’estructura es derrueix. Diferents moments que es barregen fins el límit
I es desfan. El somni foragita tota possibilitat de comprensió.
Mucoses inesperades.

Hi ha un somni, mes real que la tarda anterior en sales d'espera d’hospital:
el lent degoteig del minuts. Pèrdua. Nessum Dorma. Dolor de superfícies en gris.
Una sensació literal, que guanya el cos. Una malaltia dins, un oratge.

Hi ha un somni que no pots mesclar en les hores del mati. Incomprensible.
T’esberla la realitat i no saps ni qui es, ni on es.
Una fina ratlla de guix separa objectes i tensions, clips.

Amb qui somio de nit, i toco el seu sexe, com si fos meu?
I el desconec, signe, però no el rostre, no el nom.

Trucades perdudes en el teu mòbil, números desconeguts.
Visitants incògnits dels teus textos: potser tu mateix, o ningú, o l’aire, quiet.

De vegades les frases, files en formació, penetren en tu com des de fora, belles, salvatges.
Altres només el silenci com una metàfora, no del buit. Gots bruts en la barra d’un bar desert.
Sense servei. Tovallons de paper al terra, restes de besos, anotacions potser.

Possibilitats reals d’escapar. Índex de fugida igual a zero. Z estranya i total.
Diguem el teu nom o besem, però no les dues coses alhora o mai. Ideogrames.
Estic atent al teu dictat, no a les teves ordres, m’agenollo i no reso, et tiro la nota negra.
I des de dalt del terrat em crides: no pugis, jugaré a baixar per altres llocs. Somni repetitiu i excitant.

No esperis sexe de mi em dius i alhora t’aixeques el jersei i em mostres els teus pits clars.
Queden platges de sorra fina per nosaltres? I una única onada trenca a les pedres,
desprès la quietud i la mar tan plana. I el carrer fins dalt a casa teva, portes fosques,
però també el teu somriure i la teva má que acompanya la meva fins a dintre teu.

Quiet, observes la gent com passa. Darrer seu les línies invisibles, de les tecnologies
i les paraules. Si et mous, ets mescles. Interferències o coits animals fins orgasmes elèctrics

Anomenes les veus del desig. Les veus que et fan. Enlluernament des del fons dels porticons del balcó.
No tu, altres. La teva veu es cabdal tèrbol de riu per altres aigües, clares, que arribaran mes enllà.

Uns ulls, unes mans, un rostre. El tacte, en tu, t’alça cap a ella.
Es allà la llum, l’olor dels teus somnis, el teu menjar, tu.

Hi ha un dolor. Un retenir enquistat en la soledat. Aire, ningú. Abans, ara, després.
Diguem amor i que el vent i la pluja tornin a casa.
Tancaràs una porta, que ja mai tornaràs a obrir. I a dins, que de irrecuperable hi ha quedat?
En la casa tomada, lo inquietant es un poema d’en Borges?

Ho has llegit, creus saber, que els llibres son només consol, després només engany per a tu si son refugi.
Dibuixes un triangle amb les frases, però no arribes a veure la prolongació de les línies.
Infinites imatges que amb el lament esborres. El nom del teu desig es dilueix.
I ets sents alleugerit, però impostor.

Corrents d’aigua sota els ciments de les teves columnes i els teus astres.
Com un raig, l’idea, la intuïció del perquè de les coses i la seva finitud. Només llampecs,
intervals d’alegria i joia, en la muntanya distant i fosca, valls o fondalades
on creix l’herba i l’odi, no el mal, únicament els motius del viure.

T’acostes a cau d’orella, i en un balbuceig et dic la xifra que m’han dit, son cinc números:
cridats en el centre de la nit son el cercle de llum, l'accés quasi màgic a tu.
Però, qui sap del centre d’un espai en moviment difosos? dins d’un altre espai?

Només anagrames, i un somriure que recordes mes ensota de la teva mirada.
Per les teves obres t'amenacen de ser inclòs en llistes de morosos, mals pagadors.
Corrents d’aigua, i els rellotge son brúixoles, de les hores que passen, a tot arreu,
en diferents sales, a diferent gent, d’on va l’aigua. Dins la foscor o la llum,
en cap cas la pots veure, només escoltar-la, i el teus dits, molls, sentir la seva aspror,
freda.

Quasi al final del carrer, encara amb els adoquins, hi ha una casa,
una finestra pintada de verd, i dins, algú que feineja, absent de les aixetes on deixa
de rajar l’aigua, plom líquid.

Inquietud. Un rossegar, lent, monòton, per dins, fins adolorir els ossos, les dents.
Has emmalaltit de veritat entre els engranatges, i ara, aïllat, t'endarrereixes
de tu mateix. El gires, i t’ens la sensació d’acumular deutes, greuges, oblits que ara et tornen com sacs obrint-se

en una paisatge de carrers trencats, roques i mar. Un horitzó perdut.

Aquesta veu que sents i et parla, que de petita seria com les teves filles jugant
en el despertar. Totes les paraules com una riada de signes, quasi
a prop del crit alegre, del plor fals, i del riure, i de la tendresa.

Un sobre et porto, i dins no hi ha res mes que cendres. Una suor fina i seca, pols.
Res? Inquietud de les hores insomnes, i només dorms, esgotat.

Costums, inèrcies, ritmes difosos, fitxats en el bategar, en les constel·lacions.

Veure una pel·lícula partida en dues parts, entre la son, i el despertar a escenes
d'una violència massa real, despietada. En l’ordinador, quan arriba al final, torna a començar.
I tu despertes, il·lús, a fotogrames anteriors al somni: en el rellotge ha passat el temps:
tot tan real, que un inici de pànic l'ofegues aferrant-te a les raons de la pedra,
dels pont sòlids, del murs perfectes on no hi ha mes que buit.

I desprès, on esperes una historia de passió, hi ha sexe, el trasbals global del sexe.
L’incendi de foc blau que et deixa al mig del carrer, sense res mes que tu mateix, buit de semen, amb la sang laxa. I els ulls que no senten res mes que el color descarnat d’aquella pell.

Llances desafiaments, i et doblen l’aposta. En el moment mes inapropiat. Condueixis amb un volant desconnectat del mecanisme.

La direcció es un enigma. Angoixa.
Una soledat mes alta que la bellesa o la veritat. Angoixa.

Místic del capvespre. A la nit entres ebri del vi quotidià i mesurat. Falses portes
que no s’obren als revolts. Accidents imprevisibles. Xocs de galàxies, lluny.
I en la retina del cecs, brillen les constel·lacions desmembrant-se.

(Sabato ja ho va dir)

Fuetejar les teves cuixes amb un cinturó de llum. Fins obrir-les. Paladar i el teu sexe.

Buit de paraules, retrocedeixes i copies lo escrit abans, fa ja mesos, al setembre. Iniciat al carrer, com altres coses: el carrer que es camí però també cos: que es estrany i també mes coses, desig?:

Camines pel carrer, de mati, amb les mans sense pell –carn, ossos, sang.

Tan poc temps –des de que estaves tan a prop de tu mateix:
esfera fosca i closa i porosa i viva .

Tan poc temps –que vas nu: nuesa d’armadures, fragilitat de transparència.

El passatge es un cop sord i sua, inesperat –es el moment que transcendeixen les paraules.
El moment exacte del canvi de tu i les coses i les matèries i les pedres.
La no exclusió –la sensació d'extravasar una finestra, potser entrar a
passadissos circular. Hi ha un compàs, un sua ritme on gires tu
amb tot. Inclòs, part. Tu en el tot, i les coses com un somriure, com una mirada de boscos, la gent.

Les paraules ragen des de dintre teu, una esquizofrènica veu quasi o potser.
-Una noia que veus i sents parlar i saps al instant que no es normal, la raó perduda
potser tota ella es perduda, però no deixes de mirar i es bella, i estàs seduït ja .

I mentre camines, vas dient les paraules, les frases, per tu, i les repeteixes.
Desprès intentes recuperar: escrivint-les, amb aquelles mans ja no.

Era la teva biblioteca en el escrit. I tu t’aixeques i m’ofereixen un llibre –a tornar.

Un present inesperat. Una invasió d’alegria, una porta que s’obre en el passadís,
en la paret llisa. I et demano quinze dies. Quinze? Potser el temps suficient per viure un amor, un viatge, un recorregut entre la gent o entre els arbres. Potser els dies suficients per trobar un record, recuperar alguna cosa, uns dies.

I desprès neix l’enigma, el perquè. Les pàgines em son conegudes, però no nomes això.
Un llibre que es un llibre, però no del cantó que buscava jo. De la meva part.
Em sento identificat, hi ha la meva sentencia dins? No.

Mentrestant, jugo amb les ones altes, les creuo, de la mà, de diverses mans. En el carrers no parlo. Aquí, si. Una imatge em captiva: la llum gelada, immòbil, en l’aire, no espurnes, estelles

Quadern gris on escric sense saber-ne els noms que desconec. Però en els signes
em descobreixo, entre la vacuïtat de moltes paraules, en alguna frase nomes.
Busco les fonts, i les llegeixo sense entendre-les, nomes uns conceptes, mes a prop
dels revolts imprevistos de les carreteres, sortides a enlloc, que de les senyals vials de les autopistes.
Quasi no pots seguir el ritme, ni escriure en una mínima lògica, comprensible, o ho creus així.
Amb les lletres amagues alguna cosa, com netejar una casa inclassificable, com endreçar objectes dispersos, incontrolables.

Rebotar en la cadira, com una pilota desinflant-se, una atmosfera zero,
una revolta que es consumeix entre flames apagades.

Les trampes de la bellesa. La seducció d’objectes no conscients.
Els reflexes del capvespre en la superfície de l’aigua.
Les galàxies en el moviment de gir i fugida en l' immensitat, potser creant l’infinit.
La dona que camina davant meu al carrer.

Rajoles gastades. Un caminar en la sorra despresa. Un inventari de soles de sabates. Coleccionistes, usures. Un dibuix que es desenfoca, que perd tonalitats. Pesos en cascada a les espatlles. Desesperança. Quasi sense forces.

I allà, al mig de la nit, desvetllat en una realitat de parets i murs sense pietat, de cop es el somni, la carícia d’una mà, un seguit d’escenaris, un bes fresc per una pell cremada, personatges que interpreten una obra que tu dirigeixes sense saber-ho. Com el somni del nàufrag on torna als carrers de l' infància.

Camines pel carrer, sec de paraules, amb una buidor de sordesa,
de rebuig, d’animal desventrat. Una sensació quasi dolorosa d'entrar en una casa
equivocada, una porta que no s'obrirà mai per mes que truquis, i si s’obre
serà pitjor, serà el cau fosc on s’amaga el monstre.

Es trenca el text, com si acabessin aquí uns dies determinats,
com si la fissura fos aquí esborranc, pou negra cap el clavegueram d’ones cerebrals.
La ma tremolosa en el teclat, i no arribes a guardar l’arxiu, una pantalla blava, i un re iniciar-se l’ordinador, una pèrdua de la continuació, no mes de cinc o sis frases.

Hi ha una repetició de pantalles blaves.
Pèrdua de dades, pèrdua de l’amor, tornar a la quotidianitat però també al menjar nu a la punta del coberts. vertigen sense drogues ni al·lucinògens. Camines per carrer, o alguna cosa semblant. Res greu . L’arribada d’elles et fa tornar.

Buidatge. Les ones arriben fins a tu. Una sorra negra s’acumula en el teu cos,
embrutint-lo mes enllà de cap reflexió possible. El camí a casa d’antics soldats
des de guerres alienes. Retorns d’anys. El diari retorn després del treball.
I si algú no trobes el camí a casa?

Dos passes i oblides on anaves, que t’han dit. Memòria momentània. Volàtil.

Les mans necessiten el contacte del vidre d’aquell aparador. Representacions.
Paraules, conceptes.
Buit. Entre el groc enlluernador i l’olor penetrant a plàstic, et sents buidat.

Com en una endevinalla, amaga's el teu tresor. Ocult als companys circumstancials.
Perquè tothom troba el camí a casa. Però com hi arriba?
Fragments. Trossos que reconstrueixen només parts.

Des d’altres cel·les, gent pica les hores, segon a segon, en les parets.
Un soroll serrat, quasi constant, quasi una por al silenci i la vacuïtat. Per que sinó?

Quedo quiet, escolto: hi ha un altre missatge en els pentagrames de l’al·lucinació?
En les fissures de cada moviment de les seves mans buscant el martell o la taladradora?
En la geometria de les formes de cada percussió, hi ha res mes que el treball i l’oblit?

Les parets verdoses de la teva cel·la. El to de la llum del migdia d’hivern.
Cap a dins. El reflexa en els teus ulls, mínim, de lo que no passa.

Guardia d’una carretera que kilòmetres enllà te el transit desviat. Però a l’asfalt,
les marques d’antigues rodes dibuixen sota el fars inexistents figures i senyals. Per tu:

enigmes, que anotes a les teva paret, sense fer soroll, creus.

Paraules que mai utilitzes, no prohibides però closes en magatzems on el temps
va oblidant trossos del flux dels fotogrames. Com blocs del record

que una olor de bosc semblant a proust, un carrer d’una ciutat des del llibre,
una mirada entre perfils descabellats, exploten per dins nostre.

Des de l’escriptori alt on escric o escrius, infant
que amb els dits ressegueix les fissures de la fusta, les taques de tinta,
les minúscules bombolles en el vernís. Des del llenguatge inapropiat, llarg, dubtós.

Imatges de canyeries antigues, una inquietud d’estar al mig
de passadissos lliures, amb totes les portes tancades, però no amb clau.
En una barreja de llocs i dies diferents.

I llavors trucant al timbre, d’una manera somorta. Entre la musica que escoltes,
sentiràs una veu, unes paraules desconegudes, un significat inequívoc:
les raons de la llunyania, de la nostàlgia, de construir futurs records.
I respondràs amb aquelles paraules, un gest d'absència,
un lliscar la pedra per la superfície de l’aigua. Altres magatzems, pèrdues.

capvespre

Per la finestra acaba el dia, com en un dietari on el paper escriu la llum i les ombres.
L'habitació on vaig per uns moments es claustre, columna on la memòria dibuixa formes falses,

un baixador de la vida. De la vida com un torrent,

o una temporal i aigua, la força del vent i la lleugeresa de la mirada. Potser nomes aquí, i ara.

Els dies, xifres d’antics clarividents en desús. Inapel·lables.

Tangibles. Mes enllà de mi, algú pensa les frases que escric, i altre algú de vegades
arriba fins aquí amb la seva veu, i anota als marges on queda el tacte de la teva pell.

Alguna cosa no es certa de tota la realitat: l’antic camí fins la casa,
el camí que ja no es, embrossat d’oblit, on ningú ja passa,
recorda el capvespre? el capvespre on ells es van conèixer?

en el bosc

en la foscor

En la foscor absoluta, en qualsevol lloc. Dins la foscor pots ser a qualsevol lloc,
arran de la por, o al mig de la por, sense tacte, ni sons, només l’aire humit, líquid, fred.

La mort no, alguna cosa diferent. Un embogir en el moviment dels teus braços
descontrolats, dels ulls d'ira, un submergir-te en una zona encara mes densa, aspre.
Darrera la porta, per que la porta existeix, algú escolta la teva respiració. Un tremolor
de fulles en els arbres, piles de papers vells omplint les habitacions, una renuncia.

Fora d'aquí: tu no ets aquí, i ara t’atreveix a mirar dins. En una mirada posseïda de sexe.

paisatges

t'atures tu, o penses que t'atures

T’atures tu, o penses que t’atures. No els dies. Els paisatges on algun cop has estat,

son ara presents, si els recordes. Existeixen desprès?
Els llocs on series, son ara, sense tu? Fora d’estructures, lliure en l’aire en l’aigua en les paraules

que repeteixes fins buidar-les.

L’habitació d’ell, en la penombra, les cadires soles, els llibres. I el teu pare, assentat
o potser dormint en sons que el guanyen, in crescendo, que avancen com una malaltia de mort,

però no el vencen. Lucidesa.

Els llocs on imagines ser, en una maniobra masturbatòria que et buida ara a tu, un orgasme

que trenca passadissos circulars, portes que es tanquen en una foscor anterior

a les paraules. Ella es mig estirada, les seves mans es busquen a si mateixes
en el seu propi sexe. Una claredat de boires, un ressó fosc, de fondalada.

Els paisatges on fores. I els carrers a la sortida del cine, on t’esperava una mescla de soledat

i ignomínia, on t'esperaves tu mateix sense saber-ho.

Aturat, t’esperaves a tu. Sense esperança de que ella vingués.

andanes en la memòria

Estacions d’andanes en la memòria, no en la realitat. Trens

en vies úniques endinsant-se en la ceguesa d’uns ulls esgotats.
Transit. Moviment. Desplaçament.

De cop, com un fre d'emergència invers, sents

la velocitat de les paraules quallant en una visió

en la finestra del teu darrera, en la mirada d’ell, en l’habitació de la veu.

Es fragmenten els moments. Tinc per oferir-te un absurd.
I en les mans te’l dono, i toco les teves, amb la punta dels dits,

amb signes indesxifrables per mi, amb el desig

sense esperança que tu els llegeixis.

Et miro a tu, dins els vagons d'incomptables viatges. I en el teu rostre:

els ulls, la mirada, que em sedueix

i em porta la plenitud i també l’angoixa, des de mi,
des de que soc jo. El color de la teva mirada.

Es allà on es desplacen els somnis,
Com núvols que em canvien el rostre de la persona,

però no el tacte de la seva pell
ni el seu sexe que em cou. El teu sexe nu.

En l’estomac, en un buit que es mou,

arran del vòmit, i també potser d’alguna cosa

a prop de la bellesa. Barreja de presents

que les meves filles em deixen a les butxaques

i un desig erràtic en diferents rostre i una sola figura

que se'm desdibuixa:
l’aroma d’una essència, presenti't.

absència

En dies en que l'absència es real, un buit s'omple d'aigua

on es barregen una brossa d'arena fina i paraules seques,

un defalliment de derrota, de marea que baixa mes enllà del seus límits.

I les pedres, estranyes, brillen en un color de lentitud.

O potser no, potser l'absència mai es real.

Sempre a la vora del son

i del despertar a habitacions d’hostes. Encofrats sense pes.

Es cert que les línees que es creuen incendien moments, però en l’horitzó

on els capvespres deixen la seva llum,

les espurnes son ja només un records de peces en l’herba, de gestos parant-se,

de llavis que parlen en un procés en bucle i desaparició.

En el rostre, dins el mirall, els mes ulls miren en mi les malles del temps,
xarxes des de la pell, on les sinapsis descobreixen els límits del teu record

tremolant encara, en mi. M’esperes d’esquena, vestida, i no se que esperes, de mi.

No en l’espai, en l’aire que compartim, hi ha fissures, incongruències
en la successió de xifres, en les mirades i en els cossos. En el cos, teu,

on comença de nou el silenci, i des de on corro, allunyant-me en una cursa d’imatges.

(de dos dies abans: divendres)

el passadís, no circular, recte

inici

Dels dies, de l’angoixa de la mort penetrant en el teu alè amb les hores que passen,
que perds i tornes a desaparèixer. Nu i desprotegit i translúcid

als fars dels autobusos del dolor, de les absències.

Les tardes sota la llum dels fluorescents de la falsa nit. I en el mati,

sents una veu que crida el nom d’una noia en el carrer, i una noia es para

i busca algú que no hi es i que tu tampoc veus.

Fissures de la realitat. Passatges.

Anotes paraules que no construeixen frases. I et quedes en setmanes,

sol de tu mateix. No escrius,

emmudeixes en una boira que desfà la llum.

Al final de les escales hi ha obscuritats que travesses

embogit de por, quasi visionari de crims que en altres vides,

molt a prop, sagnen. I escoltes musica,
o mecàniques sexuals obsessives, o t’atures

fins sentir l’aire on ets mous i compartim i freguem.

No acabo d’allunyar-me de tu, de mi mateix. Llargues son les meves dependencies.
Semblants al vidre de les finestres, dins hi ha la soledat i l’amor.
Si soc en algun lloc, soc allà: en el tacte dels meus dits petits en el vidres del balcó de d'infància.